ENS VISITA LA MARTA CAPDEVILA

A classe hem preparat aquestes preguntes i la Marta que ens visita ens n'ha contestat algunes:

- Com ho fas per desarrollar els teus altres sentits? Amb els ulls tots els nens poden aprendre a vocalitzar.

- Quins instruments utilitzes per dibuixar?

- A quina escola vas anar de petita? A la que hi havia abans d'Antaviana

- Com has après a parlar? Anava a una escola de sords

- Com ho fas per cuidar els teus fills i treballar? Com tothom, normal.

- Quan eres petita, els teus companys es reien de tu? M'ajudaven a escoltar

- Com és que vas néixer sorda si els teus pares no ho son? És la genètica

- Com ho fas si sona el timbre de la porta i no el sents? El timbre està connectat a un llum que s'encén.

- Quan els teus fills ploraven i no els veies, què passava?

Entrevista feta l'octubre 2009 per Cavall Fort:

“ALGUNS SORDS NO HI SENTIM, PERÒ TOTS TENIM VEU”

La Marta Capdevila és un exemple de superació. És sorda profunda de naixement, però es comunica amb tothom llegint els llavis i parlant. A més, dibuixa molt bé: és il·lustradora de llibres infantils. I ara ha escrit un conte perquè vol que tots coneguem la seva experiència com a mare d’un nen sord.

Quan vas ser conscient que no eres com els altres nens?

Devia tenir sis o set anys quan em vaig adonar que hi havia quelcom diferent... Aquest fet ha marcat tota la meva vida: he lluitat dins el silenci per aprendre a comunicar-me amb el món que m’envolta.

I com vas aprendre a comunicar-t’hi?

Això ha estat i encara és un repte, però gràcies al meu esforç, al dels logopedes, mestres, familiars i amics, he pogut arribar a parlar força bé. Vull dir que no és cap miracle que jo parli... Estic molt contenta de fer una vida normal, d’haver aconseguit, amb la meva veu i llegint els llavis dels altres, que la meva discapacitat no m’aïlli del món. Sóc sorda però no muda. La paraula sordmut no té sentit: alguns sords no hi sentim però tots tenim veu.

Creus que els nens sords són més observadors?

Per a moltes persones sordes, els ulls fan tota la feina. Jo he treballat molt la lectura labial; sense veure la cara, em sento perduda; necessito veure l’expressió i els moviments de la boca. Els meus ulls són les meves orelles. Com que els ulls fan bona part de la feina, és més fàcil captar si algú està trist, per exemple, encara que no ho digui. 

La Marta i els dibuixos

Sabeu quina relació té la Marta amb les tres bessones? Podríem dir que n’és cosina. Perquè ella és neboda de la Roser Capdevila, la “mare” de les famoses nenes. Com la seva tia, la Marta és il·lustradora. I treballa a Cromosoma, l’empresa on fan els dibuixos de les tres bessones.

Com vas decidir fer-te il·lustradora?

Vaig estudiar disseny d’estampació de roba a l’Escola Massana. En acabar vaig buscar feina d’estampació, però era difícil trobar-ne. Llavors la meva tia em va dir si volia treballar a la seva empresa. La Roser ja sabia com dibuixava jo perquè, de petita, ella m’ensenyava a parlar i a dibuixar. Gràcies a la meva tia vaig aprendre un ofici. I fa divuit anys que sóc a Cromosoma.

La sordesa t’ha condicionat en la teva feina?

No tinc cap problema amb els meus companys perquè m’hi puc comunicar. Sort que parlo, perquè, si no, no seria allà... Treballo com tothom: em donen una història, la llegeixo i en faig els dibuixos.

També ets autora del conte Sords profunds, però hi sentim i parlem!. Com va néixer aquest llibre?

Tot va començar quan vaig saber que el meu fill Marcel era sord profund com jo. Vaig fer aquest llibre perquè volia que coneguéssiu com se sent una mare quan li diuen que el seu fill és sord i per animar les famílies que es puguin trobar en la mateixa situació.

La Marta i en Marcel

En Marcel té cinc anys i és el tercer de quatre germans. Va néixer amb la mateixa discapacitat auditiva que la seva mare, però això no li ha impedit fer res. Com diu la Marta, en Marcel hi sent, parla, canta... i no calla!

Com et vas sentir quan vas descobrir que en Marcel era sord?

Ho van descobrir els meus pares. Quan en Marcel tenia nou mesos, a les festes del barri d’Horta es van adonar que no reaccionava amb els petards del correfoc. Llavors el vam portar a l’otorino i ens va dir que era sord profund. Ho vam passar molt malament, per la meva experiència... Per sort, he comprovat que la tecnologia i l’educació han canviat molt.

Quina diferència hi ha entre en Marcel i tu, doncs?

A mi em van ensenyar a parlar i a vocalitzar lentament, però no em van ensenyar a escoltar. A més, els audiòfons que portava no adaptaven bé els sons i les veus. En canvi, en Marcel porta uns audiòfons digitals que adapten molt bé els sons. I des de ben petit l’han ensenyat a parlar i a escoltar. No li cal mirar-me a la cara per entendre’m, perquè em sent.

Com és l’escola d’en Marcel?

Ell va a l’Escola Tàber, una escola normal on estudien nens que són sords i nens que no ho són. No hi ha cap diferència: moltes vegades els has de mirar les orelles per veure si porten audiòfons o no. Els nens sords segueixen les classes com els seus companys oïdors, fan les mateixes tasques, i tenen atenció logopèdica del CREDAC (Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius) Pere Barnils de Barcelona.

La Marta i el futur

Fa poc, la Marta va decidir fer-se un implant coclear. Això vol dir que la van operar per posar-li una pròtesi electrònica dins l’orella interna. Amb aquest implant, la Marta podrà sentir-hi millor... Però abans haurà d’aprendre’n.

Com és que t’has fet l’ implant coclear ara?

Els audiòfons no em serveixen: no adapto bé els sons i sorolls, només sento vibracions. Diuen que, en aquests casos, l’implant pot funcionar... Jo no podré tenir les mateixes expectatives que els nens quan són petits, però estic molt animada. Vull aprofitar les noves tecnologies encara que solament sigui per a identificar sorolls i, sobretot, per poder sentir les veus dels meus fills. Hauré de treballar molt: tornar al logopeda, aprendre a conèixer els sons, identificar a què pertany cada soroll... Hauré d’estudiar tot això perquè no ho he sentit mai! De moment, començo a sentir-hi una mica més. La sensació és extraordinària: miracle i màgia!

Creus que la societat actual està completament preparada per a integrar els sords?

Sí. Per sort, ara tenim de tot: SMS als mòbils, correu electrònic, subtitulació a la televisió... Encara faria falta la transcripció en pantalles grans a reunions o conferències, perquè si no les persones sordes no ho entenem. I també caldria posar pantalles al metge, perquè si ens criden no ens n’adonem i perdem l’hora... Queden petites coses, però gairebé tot està adaptat.