LA GRUA DE LA PAU

El 6 d'agost de 1945, Estats Units va llançar la bomba atòmica a Hiroshima, Japó amb l'esperança d’acabar la Segona Guerra Mundial. En pocs minuts, més de 200.000 persones van morir per causa de l'explosió.

Sadako Sasaki només tenia dos anys de vida quan la bomba va caure a la seva ciutat. Era una nena feliç i energètica i semblava que no li havia afectat l'explosió de la bomba, però nou anys després se li va detectar leucèmia, una malaltia causada per la irradiació de la bomba. Quan estava en l'hospital una amiga seva li va portar una grua de paper i li va explicar la història de l’ocell. Els japonesos creuen que la grua viu mil anys. Si una persona malalta fa mil grues de paper, els déus li concediran el seu desig de millorar-se. Les grues li van augmentar l'esperança a Sadako i aleshores es va posar a fer grues de paper de bon tros i amb entusiasme.

No obstant això, lamentablement, ella va morir a l'octubre de 1955 després d'haver fet 644 grues de paper. Els amics i companys de Sadako van continuar la seva missió i van fer la resta per a completar les mil grues.

Amb l'esperança que es pogués evitar la guerra en el futur, els nens van ajuntar diners per a construir un monument a Sadako i a les grues. Ara hi ha una estàtua d'una nena sostenint una grua daurada en els seus braços oberts en el Parc de la Pau a Hiroshima. Cada any gent de tot el món fa grues de paper i les envia a Hiroshima. El 6 d'agost, Dia de la Pau, els nens de la ciutat pengen les grues en el monument amb l'esperança de transmetre aquest missatge a tot el món: “Aquest és el nostre plor. Aquesta és la nostra oració. Pau al món”

Tu pots fer grues de paper per la pau. Si cliques la imatge i l'augmentes veuràs quins passos has de seguir per fer-les.

CELEBRACIÓ A CICLE MITJÀ DEL DIA DE LA PAU A L'ESCOLA (27-1-2011)

Ens hem reunit a l'aula de música per posar en comú les reflexions i les activitats realitzades pel Dia Escolar de la No-violència I de la Pau.

 

CADA DIA SURT EL SOL

Hem après moltes cançons de PAU: CADA DIA SURT EL SOL, EL MÓN SERIA, CANÇÓ DE L'ARBRE...

EXPRESSEM ELS NOSTRES SENTIMENTS I IMATGES DE PAU

- La PAU és com un camp de flors on hi ha molts arbres i molta herba.
- La PAU és un paisatge on hi ha moltes flors.
- La millor arma és el DIÀLEG.
- La PAU és un camp de flors, una música molt tranquil·la, una herba molt verda.
- Imagino la PAU com un bosc nevat.
- Imagino la PAU com un submarí amb una noia cantant.
- La PAU és una nena caminant i cantant pel bosc.
- La PAU és com un paisatge tranquil, amb papallones, una senyora molt maca agafant flors en un pont, i al darrera unes catarates amb un bosc.

- Veig la PAU en un paisatge tranquil, molt alegre i bonic amb un nen jugant.
- Imagino la PAU en un paisatge de primavera, amb animals lliures.
- En PAU és la millor manera de solucionar les coses: NO VIOLÈNCIA - MÉS PAU
- Em sembla PAU un camp de roses vermelles, blanques i roses.
- He imaginat la PAU anant a un hotel amb la meva família.
- He sentit la PAU eterna en tot el món.
- Estic en PAU quan ajudo els pobres, als pares i als germans.
- És PAU que els nens i nenes juguin tranquil·lament.
- La PAU és bona per viure tranquil.
- Sembla estar en PAU un castell al costat del mar i escolatant les ones.
- Fem PAU quan ens donem les mans per tenir un món net.
- Per tenir PAU hem d'ajudar els germans a fer les coses bé.
- Fem PAU si sempre compartim per fer feliç a tothom.
- Veig PAU en una posta de sol.
- Que al món hi hagi amor, PAU i molta tranquil·litat.
- Imagino l'espai on hi ha PAU.
- Em sembla PAU quan un nen està jugant sense barallar-se en un paisatge molt tranquil.
- Faig PAU quan comparteixo la meva gossa amb els meus germans, nens i nenes grans i la família.
- La PAU és compartir les coses.
- Vols que t'ajudi? És la meva PAU.
- A la vida, la PAU és dir-li NO a la violència.

- Un paisatge nevat em dóna tranquil·litat i PAU.
- Ajudar a la gent és fer la PAU.
- La PAU és com un paisatge amb flors, arbres, ocells, tranquil·litat, molta herba i precioses muntanyes.
- Per tenir PAU: ni guerra ni canons.
- El camí de la no-violència és la PAU.
- PAU és no pegar a les persones ni dir paraulotes.
- Fer moltes festes pels nens i nenes.
- PAU és ajudar els meus pares i germans.
- Fer una dansa de molta tranquil·litat i de PAU.
- PAU és ajudar a la gent, si volen.

DIA ESCOLAR DE LA NO VIOLÈNCIA I LA PAU

Aquesta setmana hem celebrat amb moltes activitats el Dia Escolar de la No violència i la Pau (DENIP)
A TUTORIA hem parlat de perquè cal fer un dia de la Pau i la No Violència a l'escola, del Gandi i la seva obra, de quins sentiments ens dóna La Pau, de com resoldre amb diàleg els conflictes que ens trobem...
També hem fet un joc (Les Dues Cantonades) que ens feia pensar en la importància de ser responsables i conscients, de que hem de dir la veritat i actuar en consciència.
A INFORMÀTICA hem visitat la web de la FUNDACIÓ PER LA PAU  ( http://fundacioperlapau.org/ ) on hem vist diferents animacions curtes sobre la Pau, el Diàleg, contra la guerra...
A hora de MEDI SOCIAL I CULTURAL hem fet un mural : LA PAU ÉS EL CAMÍ QUE HEM DE FER ENTRE TOTS I TOTES. Cada un hi ha penjat una petjada amb els seus sentiments de Pau.
A LLENGUATGE hem llegit, comentat i respost unes preguntes sobre la lectura: LES LLÀGRIMES DEL DRAC.
A ED. ARTÍSTICA, al taller d'expressió corporal hem fet unA representació improvisada sobre el tema dels conflictes i la manera de resoldre'ls. Al taller de papiroflèxia hem fet la Grua de la Pau. Al taller de música hem fet cançons per la pau...
També hem visionat una part de la pel·lícula GANDI per conèixer millor la importància de la seva persona i del que pretenia.

LA GUÀRDIA URBANA HA VINGUT A LA CLASSE

Com cada any la Guàrdia Urbana de Barcelona ens ha visitat a classe.
Hem après que pel carrer havíem de caminar per la vorera, creuar pel pas de vianants però mirant si vénen cotxes, i fer cas dels semàfors.

Quan anem en cotxe hem de posar-nos el cinturó, asseure sobre el coixí alçador si tenim menys de 135 cm d'alçada, que hem de sortir i entrar al cotxe per la porta del costat de la vorera.

 Ens ha explicat que entre tots paguem el mobiliari urbà de la ciutat amb els impostos i n'hem de tenir cura com si fos el mobiliari de casa nostra: bancs per seure, papereres, fanals, contenidors d'escombraries, senyals de trànsit, fonts, parades de bus...

 També ens ha explicat que si tenim un problema podem trucar al numero 112 i ens ajudaran

ENS VISITA LA MARTA CAPDEVILA

A classe hem preparat aquestes preguntes i la Marta que ens visita ens n'ha contestat algunes:

- Com ho fas per desarrollar els teus altres sentits? Amb els ulls tots els nens poden aprendre a vocalitzar.

- Quins instruments utilitzes per dibuixar?

- A quina escola vas anar de petita? A la que hi havia abans d'Antaviana

- Com has après a parlar? Anava a una escola de sords

- Com ho fas per cuidar els teus fills i treballar? Com tothom, normal.

- Quan eres petita, els teus companys es reien de tu? M'ajudaven a escoltar

- Com és que vas néixer sorda si els teus pares no ho son? És la genètica

- Com ho fas si sona el timbre de la porta i no el sents? El timbre està connectat a un llum que s'encén.

- Quan els teus fills ploraven i no els veies, què passava?

Entrevista feta l'octubre 2009 per Cavall Fort:

“ALGUNS SORDS NO HI SENTIM, PERÒ TOTS TENIM VEU”

La Marta Capdevila és un exemple de superació. És sorda profunda de naixement, però es comunica amb tothom llegint els llavis i parlant. A més, dibuixa molt bé: és il·lustradora de llibres infantils. I ara ha escrit un conte perquè vol que tots coneguem la seva experiència com a mare d’un nen sord.

Quan vas ser conscient que no eres com els altres nens?

Devia tenir sis o set anys quan em vaig adonar que hi havia quelcom diferent... Aquest fet ha marcat tota la meva vida: he lluitat dins el silenci per aprendre a comunicar-me amb el món que m’envolta.

I com vas aprendre a comunicar-t’hi?

Això ha estat i encara és un repte, però gràcies al meu esforç, al dels logopedes, mestres, familiars i amics, he pogut arribar a parlar força bé. Vull dir que no és cap miracle que jo parli... Estic molt contenta de fer una vida normal, d’haver aconseguit, amb la meva veu i llegint els llavis dels altres, que la meva discapacitat no m’aïlli del món. Sóc sorda però no muda. La paraula sordmut no té sentit: alguns sords no hi sentim però tots tenim veu.

Creus que els nens sords són més observadors?

Per a moltes persones sordes, els ulls fan tota la feina. Jo he treballat molt la lectura labial; sense veure la cara, em sento perduda; necessito veure l’expressió i els moviments de la boca. Els meus ulls són les meves orelles. Com que els ulls fan bona part de la feina, és més fàcil captar si algú està trist, per exemple, encara que no ho digui. 

La Marta i els dibuixos

Sabeu quina relació té la Marta amb les tres bessones? Podríem dir que n’és cosina. Perquè ella és neboda de la Roser Capdevila, la “mare” de les famoses nenes. Com la seva tia, la Marta és il·lustradora. I treballa a Cromosoma, l’empresa on fan els dibuixos de les tres bessones.

Com vas decidir fer-te il·lustradora?

Vaig estudiar disseny d’estampació de roba a l’Escola Massana. En acabar vaig buscar feina d’estampació, però era difícil trobar-ne. Llavors la meva tia em va dir si volia treballar a la seva empresa. La Roser ja sabia com dibuixava jo perquè, de petita, ella m’ensenyava a parlar i a dibuixar. Gràcies a la meva tia vaig aprendre un ofici. I fa divuit anys que sóc a Cromosoma.

La sordesa t’ha condicionat en la teva feina?

No tinc cap problema amb els meus companys perquè m’hi puc comunicar. Sort que parlo, perquè, si no, no seria allà... Treballo com tothom: em donen una història, la llegeixo i en faig els dibuixos.

També ets autora del conte Sords profunds, però hi sentim i parlem!. Com va néixer aquest llibre?

Tot va començar quan vaig saber que el meu fill Marcel era sord profund com jo. Vaig fer aquest llibre perquè volia que coneguéssiu com se sent una mare quan li diuen que el seu fill és sord i per animar les famílies que es puguin trobar en la mateixa situació.

La Marta i en Marcel

En Marcel té cinc anys i és el tercer de quatre germans. Va néixer amb la mateixa discapacitat auditiva que la seva mare, però això no li ha impedit fer res. Com diu la Marta, en Marcel hi sent, parla, canta... i no calla!

Com et vas sentir quan vas descobrir que en Marcel era sord?

Ho van descobrir els meus pares. Quan en Marcel tenia nou mesos, a les festes del barri d’Horta es van adonar que no reaccionava amb els petards del correfoc. Llavors el vam portar a l’otorino i ens va dir que era sord profund. Ho vam passar molt malament, per la meva experiència... Per sort, he comprovat que la tecnologia i l’educació han canviat molt.

Quina diferència hi ha entre en Marcel i tu, doncs?

A mi em van ensenyar a parlar i a vocalitzar lentament, però no em van ensenyar a escoltar. A més, els audiòfons que portava no adaptaven bé els sons i les veus. En canvi, en Marcel porta uns audiòfons digitals que adapten molt bé els sons. I des de ben petit l’han ensenyat a parlar i a escoltar. No li cal mirar-me a la cara per entendre’m, perquè em sent.

Com és l’escola d’en Marcel?

Ell va a l’Escola Tàber, una escola normal on estudien nens que són sords i nens que no ho són. No hi ha cap diferència: moltes vegades els has de mirar les orelles per veure si porten audiòfons o no. Els nens sords segueixen les classes com els seus companys oïdors, fan les mateixes tasques, i tenen atenció logopèdica del CREDAC (Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius) Pere Barnils de Barcelona.

La Marta i el futur

Fa poc, la Marta va decidir fer-se un implant coclear. Això vol dir que la van operar per posar-li una pròtesi electrònica dins l’orella interna. Amb aquest implant, la Marta podrà sentir-hi millor... Però abans haurà d’aprendre’n.

Com és que t’has fet l’ implant coclear ara?

Els audiòfons no em serveixen: no adapto bé els sons i sorolls, només sento vibracions. Diuen que, en aquests casos, l’implant pot funcionar... Jo no podré tenir les mateixes expectatives que els nens quan són petits, però estic molt animada. Vull aprofitar les noves tecnologies encara que solament sigui per a identificar sorolls i, sobretot, per poder sentir les veus dels meus fills. Hauré de treballar molt: tornar al logopeda, aprendre a conèixer els sons, identificar a què pertany cada soroll... Hauré d’estudiar tot això perquè no ho he sentit mai! De moment, començo a sentir-hi una mica més. La sensació és extraordinària: miracle i màgia!

Creus que la societat actual està completament preparada per a integrar els sords?

Sí. Per sort, ara tenim de tot: SMS als mòbils, correu electrònic, subtitulació a la televisió... Encara faria falta la transcripció en pantalles grans a reunions o conferències, perquè si no les persones sordes no ho entenem. I també caldria posar pantalles al metge, perquè si ens criden no ens n’adonem i perdem l’hora... Queden petites coses, però gairebé tot està adaptat.

ELS REGALS DELS REIS A 3 r